miércoles, 3 de diciembre de 2014

THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE III

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA
ó
LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT
per Sandra Dermark

ACTE SEGON
ESCENA III. EL “FETILLER” DE L’HORT DE POMERES


I la noia bruna? Mentrestant, retornem a ella i al casal on la deixàrem amb la resta de la família.
Ja que les notícies tardaven molt a arribar del front de batalla a la rereguarda en aquells temps, ella rebia les cartes del seu promés una quinzena després de que el tinent les haguera escrit, i ella les guardava dins el calaix de la consola, juntament amb les flors que trobava en alguns dels sobres, com un tresor.

Quan la tardor es va fer hivern, ella no va rebre notícies del jove, però va caure una forta nevada, i l’estany es cobrí d’una capa de gel tan gruixuda que ella el pugué travessar a peu patinant (per a consternació dels comtes, que ja vivien amb l’angoixa de potser perdre un fill!). Això la va alleugerir molt. Però, el mateix hivern, va arribar un oficial del front amb bones i males notícies: s’havia guanyat la batalla decisiva, amb més de vint mil caiguts i el doble de ferits, la guerra havia acabat amb la victòria de l’exèrcit de llur regne... però el jove tinent, amb el cor travessat per una baioneta, era mort d’una greu ferida infligida en un combat anterior. Quan retornaren al camp de batalla després d’aquella retirada, no havien trobat el seu cos, però, malgrat aquest imprevist, li havien pogut retre honors militars, soterrant un senzill fèretre buit coronat de llorers en una trinxera mentre els altres oficials del regiment cantaven el Dies irae. Com succeí amb tots els altres oficials caiguts del regiment, soterrats en un cementiri improvisat al llindar del camp de batalla, marcaren l’indret amb una creu de fusta, que tenia inscrits el seu nom i rang militar.
Quan la comtessa va sentir les paraules de condol de l'oficial que feia de correu, li va arrabassar la carta de les mans al seu espós i la llegí. Va recitar el contingut de la carta amb veu entretallada, dient que segur que n'hi havia hagut algun error. I va insistir que no podia ser veritat... fins que, al final, es miraren l'un a l'altre i dissiparen llurs dubtes.

En llegir-ho, els comtes no van poder reprimir les llàgrimes, i tant el senyor feudal com la seva desconsolada esposa es van vestir de dol, i van ordenar llur filla adoptiva i llurs súbdits que feren el mateix. I totes les finestres de la contrada es van revestir de negre, així com l'ondina (només aquesta, durant l’hivern, fins que arribà la primavera), el roser i l’albespí. Tot aquell crespó negre contrastava amb la blancor de la neu, del glaç i dels núvols.
I, aquell hivern, no es va celebrar el Nadal en tota la regió. Ni Cap d’Any tampoc, mentre aquelles festes es celebraven a la resta del regne, així com a la resta d’Occident. Àdhuc es va publicar un decret regional que prohibia als infants jugar als carrers i a l’aire lliure. Per als comtes, aquell era un hivern massa trist com per a celebrar cap altre fet que no fóra la victòria militar, la qual es va celebrar, abans de Nadal, només amb un petit castell de focs.
Els dies d’aquell hivern eren curts i freds, i les nits eren llargues i fosques. Sovint, la tempesta assotava les finestres, i una altra tempesta assotava els cors amb més violència, sobre tot els de la mare i la promesa del tinent, que intentaven revestir-se amb una cuirassa de gel més gruixuda que la de l’estany. La comtessa plorava de dia i de nit la mort del seu únic fill, a qui estimava més que a cap altra persona. El comte, en estat de xoc, passava els dies al llit, creient que la seva fi estava molt a prop. I aquell va ser l’únic objecte de conversació durant tots els llargs vespres d’aquell monòton i glacial hivern, durant el qual un sepulcral silenci regnava a tota la contrada.

Aquesta atmosfera de tristor va durar àdhuc durant la primavera, quan només van fer plantar als jardins roselles, crisantems, clavells i lliris de color blanc: les flors que es dónen en ofrena als difunts. Només van llevar el tapís negre que cobria l'ondina, però la van coronar amb un vel negre i una diadema d'aquestes blanques flors.
Aleshores, la noia es va resistir a creure allò que li havien dit. Les papallones i els pinsans del jardí, l'arc iris que creava la font de l'ondina i el sol mirant per les finestres, l'espasa amb la qual havia jugat a guerra amb ell i les flors que ell li havia enviat del front de batalla, semblaven dir-li que el seu promés seguia amb vida.
-El meu promés és mort, i mai tornarà! -plorava ella, dempeus al balcó, reclinada contra la finestra.
-Això no ho puc creure -responia la càlida llum del sol.
-El meu promés és mort, i mai tornarà! -deia, eixugant-se les llàgrimes i mirant les flors silvestres, ara seques i sense colors vius, que el tinent li havia enviat amb les cartes.
-Això no ho podem creure en absolut -responien suaument les petites flors premsades.
-El meu promés és mort, i mai tornarà! -va dir la jove mentre mirava l’espasa de fusta que tan bona amiga i tan fidel havia sigut durant l’infantesa.
-Això no ho puc creure, a fe de fusta de til·ler! -era la resposta de l’espasa.
-El meu promés és mort, i mai tornarà! -va dir la jove mentre mirava l’espasí d’acer espanyol i de fina, brillant fulla amb el qual s’havia entrenat amb el seu germà adoptiu des de l’any anterior.
-¿Cómo? ¿Que no volverá? ¡No puede ser verdad! -li va dir a la jove el seu reflex al relluent acer.
La jove va baixar les escales i creuar la porta fins als parterres de flors blanques, on veia petites notes de color amb ales.
-El meu promés és mort, i mai tornarà! -deia la noia, plorant, a les papallones.
-Això no ho podem creure -responien aquestes, mentre batien llurs ales.
-El meu promés és mort, i mai tornarà! -deia, sincerant-se amb les gotes de la font de l'ondina, que, suspeses en l'aire, formaven un preciós i colorit arc iris.
-Això no ho podem creure, plic, plic! -cantaven les gotes d'aigua alegrement.
-El meu promés és mort, i mai tornarà! -deia la noia als lliris dels parterres i a les petites flors de til·ler que despuntaven, tímides i blanques, entre verdes fulles amb forma de cor.
-Això no ho podem creure -responien sincerament les flors.

I, de tant sentir repetir per les flors, els animalons, àdhuc l'arc iris, les espases i el sol, que el vescomte potser encara seguís amb vida i que cap d’ells creia en la seva mort, la jove va deixar de creure que ell se n’havia anat per sempre.
“Em posaré les noves sabates negres”, es va dir ella al seu llit aquell vespre, “i un paquet amb provisions a l’esquena, i, amb l'espasí al cinyell per a defensar-me, aniré a cercar-lo, preguntant per ell i sense rendir-me, fins que jo deixe de respirar”.
Així que, un bon dia de primavera, a trenc d’alba, es va acomiadar dels seus pares adoptius, amb besos i somriures, els va explicar les seves intencions i els va consolar amb la promesa de que un dia, tard o d’hora però no massa tard, retornaria a la llar amb el jove que estimava. Després del comiat, mentre el comte i la comtessa s'eixugaven les llàgrimes, la noia va saltar la tanca del jardí, va recórrer el gran caminal de castanyers en flor i la plana oberta fins a arribar a un poblet de pescadors, va agafar una barca de rems d’alguns pescadors i espentar-la vers el rierol. I ja la tenim navegant, seguint el corrent. A dreta i esquerra d’ella, en el suau paisatge de tossals, es succeïen desfilant davant ella verds bosquets de til·lers i castanyers en flor, prats irisats i plens de colors molt alegres, poblets amb punxegudes torres d’església, granges, camps de colza en flor que semblaven daurats oceans, ramats de magnífiques ovelles, vaques i oques… Els dos marges eren magnífics.
“Ací és el poble de Ribesaltes! Ja només puc veure les torres del Casal despuntant en la distància… L’església, coberta d’heura; la posada de l’Estel del Vespre, amb la seva ensenya; la plaça del mercat; la Creu de Maig, coberta de flors silvestres de tots colors; el Pont del Dimoni, que diuen que van fer creuar un gat negre primer, per a complir el pacte que el Maligne s’emportaria el primer vivent que creués el pont... i, al marge esquerre, el llavador, on les comares encara estan rentant...”
Va veure uns tossals verds, molt bonics, plantats de vinyes; palaus i estatges i grans pagesies que sotjaven les esplèndides boscúries. Eren tossals superbis, vinyes magnífiques; castells i fortaleses i grans pagesies apareixien davant ella despuntant des d’esplèndides forestes, i el sol cremava tant que es va veure obligada una colla de vegades a capbussar-se per a refrescar-se la cara... Ella veia molt poques persones fora dels pobles: joves pastors i pastoretes que guiaven llurs animals, pescadors de canya a les vores del riu i navegant en barquetes com la seva, rentadores amb cistells de roba i rams d'herbes aromàtiques, infants jugant als jardins, dones que caminaven pels camins amb cistells plens d'ous o de móres... Tots ells gaudint del suau sol primaveral.
“Potser el corrent em dugui a on ell siga”, va pensar la noia, mentre el sol es reflectia en els seus castanys cabells i acoloria les seves galtes. I ella va contemplar, durant tot aquell dia, els formosos marges verds, paisatge de la seva contrada natal, saludant totes les persones i els animals que veia, i sentint-se molt feliç amb el bon temps i la bellesa d’aquelles colorides terres. Els infants que jugaven als jardins li portaven records de l'infantesa, així com les libèl·lules que passaven, volant rabent, davant els seus ulls.

Havia deixat la llar amb el vestit de dol, negre i senzill, de tanta pressa que tenia per anar-se’n. Només li havia donat temps d’escriure i deixar una carta de consol per als comtes al seu llit abans de besar-los... d’agafar i posar-se al cinyell el seu espasí d’acer espanyol… i de lligar-se els cabells, amb un llaç de crespó negre, en una senzilla cueta.

Quan el sol ponent li donava al cel i al paisatge diversos colors càlids, ella va entrar en un fruiterar tot plantat de pomeres en flor, semblants a suaus i rosats núvols, els pètals de les quals es desprenien sobre el seu cap com flocs de neu rosada.
Les copes de flors eren tan denses que li tallaren la respiració. En mig de l’hort, al marge esquerre, ella veia una caseta amb la teulada de palla i les parets blanques, i, sortint en aquell moment de la caseta, un personatge amb els cabells molt llargs i negres com la mitjanit, barbamec, que es cobria el cap amb un enorme barret de palla adornat amb una guirnalda de diverses variades flors de les més precioses, i duia un senzill davantal de randa. Darrere la caseta, hi havia una construcció de vidre: un hivernacle.
Per a aleshores, la jove jeia mig inconscient sobre la borda de la xalupa. No tenia forces ni per a fer una copa amb les mans i extendre-les dins el corrent, i així sadollar la set. Li cremava la gola, i el cap li pesava i li donava voltes; la transpiració li pegava la cueta al clatell i la camisa a l'esquena. Però, com si estigués responent al seu defalliment, el corrent l'emportava vers el marge esquerre, vers el fruiterar i el casal que semblaven tan acollidors...
Mentre la persona del barret avançava per l'escala de la terrassa, la barca de rems es va detindre al moll que hi havia davant la caseta, i la noia bruna va desembarcar d'un salt, reunint les forces que li quedaven... i caient exhausta, amb els ulls entreoberts i les cames inestables cedint sota el seu pes, en braços d'aquella persona del barret de palla i el davantal de randa.
I li va preguntar al desconegut (o seria una desconeguda?), que li semblava simpàtic (simpàtica?) i fiable, si havia vist el jove a qui cercava:
-Estic cercant el meu promés. És tinent de l'exèrcit, molt atractiu, alt i ros, amb la pell blanca i els ulls blaus. Té vint anys. Va desaparéixer en combat fa uns quatre mesos, i el trobem molt a faltar a casa nostra. Per ventura no l'hauràs vist?
-Potser ell es deixi caure. No ha passat encara, però potser no tardi res a vindre ací. Però no et desanimis més! -va obtindre per resposta, amb una veu de tenor dolça i simpàtica. Després li va dir a la noieta que no es preocupés, i la va convidar a tastar les seves pomes i mirar les seves flors, com les que duia al barret, que eren més boniques que qualsevol il·lustració o que les retratades per qualsevol artista. També li explicà que havia ensenyat cadascuna de les flors a explicar una història.
Mentrestant, aquella persona lligaba, amb una corda que duia a mà, la xalupa a un pal del moll.
La jove es trobava molt cansada després d’un dia sencer navegant en dejú, i la nit cauria prompte sobre la contrada. Així que ella va acceptar, sense dubtar, la invitació del desconegut (desconeguda?). Agafant-la de la mà, entraren junts a la caseta. Les finestres, d’estil gòtic, eren vitralls amb motius florals i deixaven passar la llum de vius colors, donant-li a l’interior un aspecte estrany i acollidor alhora. La llum del sol ponent, passant per aquelles llunes policromades, irisades, acoloria tots els objectes dels colors més insòlits. Sobre la taula hi havia un cistell curull de magnífiques pomes, vermelles i brillants com enormes robins, i la noia bruna s’en podia servir a sí mateixa. I, esclar, va llançar-se sobre les pomes, sense pensar que podrien estar enverinades. Mentre ella estava menjant amb avidesa i gaudint de les millors pomes que havia tastat en la seva vida, l’amo va començar a pentinar-la, i li va desfer el llaç de la cueta, fent que els seus llargs i castanys cabells li emmarcaren el rostre, suau i rosat com un pètal de rosa.


-Ets una jove molt decidida, navegant per aquests mons tota sola, fins i tot armada amb una espasa com aquesta i solcant un corrent tan ràpid... No puc deixar d'admirar el teu valor. I he de confessar-te que, durant tots aquests anys, he estat esperant una persona com tu. Ara et quedaràs amb mi, amor meu, i veuràs com tu i jo viurem molt feliços junts. Ja veuràs com ens entendrem la mar de bé... -La seva veu s’havia tornat més aguda i dolça... més femenina.



I va seguir pentinant la noia, igual de suaument, mentre aquesta, buidant una xicra de dolç suc de poma d’un glop, i després una altra, i una tercera (tenia ella tanta set que aquell suc li semblava el més dolç i el més fresc de tot l'univers)... pensava cada vegada menys en el seu germà adoptiu. Ella s'havia adormit sobre la taula, amb el cap ocult entre els braços, i, quan despertà, no recordava cap experiència del seu passat. Perquè l’amo de l’hort era un dels rivals i enemics del regent del Regne de Glaç, de qui ja heu sentit parlar. I l’amo d'aquell fruiterar era un “fetiller” tan poderós que podia canviar de sexe a voluntat. 
Mai havia sigut malvat, però només es trobava sol, feia els seus encanteris per a guarir la gent de la contrada i com a passatemps, i ara, havent-se encapritxat d’aquesta jove tan simpàtica, la volia conservar al seu costat durant una bona estona.
La nostra heroïna, tan gentil i alhora tan valenta i tan confiada, havia despertat en ell (en ella?) el desig de guardar aquella jove al seu costat i gaudir sempre de la seva companyia. Per a retenir-la, afegint al suc una mica d’aigua del Leteu, li havia fet oblidar el seu promés i la seva missió. I, en sentir la jove parlar de roses escarlates i flors d'espinalb, l'amo havia pensat que, si ella veiés flors d'aquelles espècies als seus jardins, li tornarien els records d'aquell promés a la recerca del qual havia partit.
Així que va entrar a l’hivernacle, i va tocar el roser vermell i l’espinalb, i aquests, en qüestió d'instants, es van enfonsar sota terra, sense deixar ni un pètal. El “fetiller” temia que la seva convidada s’en recordés al veure’ls i el deixés sense dir adéu.

Després, quan no quedava ni un pètal de rosa escarlata ni d'albespí, va anar a la cuina a cercar la noia, que seguia devorant pomes i anava per la tercera, i la va dur a l’hivernacle. Quina bellesa! Quins perfums més deliciosos s’hi respiraven: eren embriagadors, feien rodar el cap! Hi havien plantes i flors de tots els climes i estacions, i no hi havien il·lustracions de colors més bonics, ni cap artista podria haver reproduït tota aquella bellesa, amb tota aquella diversitat de formes, colors i espècies. La noia bruna es va quedar sense veu, i va jugar entre les altes pomeres en flor fins que el sol es va pondre rere llurs copes, i, després, la seva amfitriona va guiar la jove fins a un elegant llit amb dosser i coixins de seda escarlata amb roselles brodades, i suaus llençols, també de seda vermella brodada de roselles i perfumada de fresc espígol, i ella va dormir tan dolçament i amb somnis tan bonics com una jove reina la vespra de la seva coronació.

Al dia següent, i durant molts dies, jugava sota un càlid i agradable sol a l’hort, a l’hivernacle, i al laberint que hi havia en aquell jardí, menjant deliciosa fruita i bevent aigua de la font. Sobre tot, i més que a jocs de taula, jugava a perdre’s ó a fet i amagar, i es refrescava a la font del llac artificial, adornat amb estàtues de verd bronze de tres nimfes i de Narcís mirant-se a l'aigua, amb els seus amfitrions (ella pensava que eren dues persones diferents), reparant en llur semblança física i pensant que potser foren bessons. 
I també reparant en que les flors de llurs barrets de palla, inusualment, sempre estaven fresques i plenes de colors, com si encara estigueren vives.
I ella, sempre tan feliç, no s’avorria ni per un instant. Va arribar a conéixer totes les flors, i, malgrat la diversitat d'infinites espècies, li semblava que no n'hi havien dues molt especials, però ignorava quines. Sentia que havia perdut alguna cosa molt important entre totes les fulles i entre tots aquells pètals.

Un dia, observant la guirnalda de flors que duia el seu amfitrió al barret, vet aquí que li van agradar les més boniques: una rosa escarlata i una flor d’albespí. I, ignorant ella perquè, el seu cor es va omplir d’eufòria.
-¿Que no n’hi han roses vermelles ni albespins? -es va preguntar, entrant a l’hivernacle. Va buscar aquelles flors per tot el recinte, de parterre en parterre. No n’hi havien en absolut. Aleshores, ella es va detindre i va picar a terra amb el peu, justament en un punt on hi havien crescut un roser escarlata i un espinalb (abans que l'amo els enfonsés sota terra), i les primeres fulles i flors dels dos arbustos van començar a sortir a la superfície, seguides de llurs tanys, i així gradualment, fins que el roser i l'albespí sorgiren per complet, en tot llur esplendor, tan nets i tan frescos i tan plens de magnífiques flors com abans de desaparéixer. Com si mai hagueren desaparegut.
I, mirant les flors vermelles i blanques tan familiars, la noia va tornar a pensar en la seva infantesa sota uns arbustos com aquells, i en aquell jove l’existència del qual havia oblidat per complet.
La jove, sense por a ferir-se amb les espines, va besar les flors i es va adreçar a elles, pensant en les roses i flors d’espinalb del seu jardí i en el vescomte:
-Quant de temps he passat ací? He de cercar qui estimo! Sabeu si és mort?

El roser i l’albespí havien estat sota terra, amb els difunts, però no l’havien vist:
-Aquell per la sort de qui preguntes no es troba al Més Enllà -van respondre les flors d'ambdós arbustos. -Desterrades per un encanteri de l'amo, vam descendre a l'Inframón i florir als Camps Elisis. Allí vam trobar molts homes vestits d'uniforme d'aquesta època, per la guerra més recent. Hi havia dotzenes de joves tinents, uns quants dels quals eren alts i rossos... però reconeixem les faccions de cada mortal, i el teu promés no es trobava entre tots ells. Quan Hades mateix, esgotat pels afers d'Estat i trobant a faltar la seva consort, passejava pels Camps Elisis, li preguntàrem per tots els oficials caiguts que van entrar en la seva presència durant la darrera guerra. Ell ens va donar una llista exhaustiva de tots ells, i el nom del teu promés no es trobava entre ells. El Senyor dels Difunts es va posar en contacte, mitjaçant Hermes, amb la seva Persèfone, de qui hem rebut notícies segons les quals el teu oficial sí que es troba entre els vius... però ella no se'n recorda d'on exactament el va veure.


-Aleshores... això vol dir que encara és viu? Gràcies! De tot cor! -la jove plorava d'eufòria. -Però, aleshores, què fa i on es troba?
La noia bruna va preguntar les altres flors, aturant-se davant de cada parterre i prenent cada calze entre les seves suaus mans, si sabien què havia sigut del jove de rossos cabells. Però cadascuna de les flors, reposant a la llum del sol, somiava només amb la seva pròpia història. Cap d’elles tenia notícies del vescomte, car no el coneixien, però la noia va sentir moltes de les històries que sabien explicar, i que eren llurs somnis.


Què deia l’ipomea o corretjola blava?
-Al final de l’estret senderó entre muntanyes, sobre el pendent de la carena,
s’alça una vella torrassa des de fa segles.
Una espessa heura s'enfila per les parets mig enrunades de granit rosat,
amb les fulles que l'una toca l'altra, fulla rere fulla,
per tots els murs, i grimpa fins al balcó
on es troba, dempeus, una gentil damisel·la.
Ella s’inclina sobre la balustrada, i mira seguint l’estret senderó,
a la llunyania, en direcció al sol ponent.
Quina flor entre les runes!
Cap rosa blanca al tany de cap roser, coberta de rosada, és mes fresca que la seva clara pell.
Cap flor de pomera o de prunera, arrencada de la branca pel vent, no flota més lleugera en l’aire que ella.
La faldilla del seu magnífic vestit de seda blava, amb un gran coll,
se sent que fa un fregadís, fru-fru,
quin fru-fru més dolç!
mentre ella s’inclina, s’agita i pregunta suaument:
“No tornarà pas ell?”
-Aleshores, qui es ella? -va preguntar la jove. -Una altra, amb qui ell s’ha promés en terra estranya? No, no em pot haver oblidat! Serà una altra jove que espera el seu promés de la guerra? Una jove menys valenta que no gosa anar a cercar-lo per aquests mons? Ella va vestida com les dames del segle passat. Deu ser una escena d’aquella època, de quan la guerra dels trenta anys… De què parla aquest poema?
-Només és la història del darrer somni que hem tingut -van respondre les flors d’ipomea, des del sostre de vidre de l’hivernacle que solcaven.

Què deien les glicínies?
-Entre dos arbres, dos alts i forts til·lers centenaris, penja, d’una corda, una llarga taula de fusta: és un gronxador. Dues nenes molt boniques, vestidetes de blanc com la neu, i amb llargues cintes rosades que onegen des de llurs barrets, hi són assegudes i s'hi estan gronxant. Són bessones. Llur germà adolescent, més alt, s’està darrere, subjectant les cordes que frenen el gronxador amb la mà esquerra, amb aquell braç al voltant de la corda per a aguantar-se millor. A la mà dreta, du una tasseta o una copeta plena d’escuma, i també una pipa a la boca. Està fent bombolles de sabó. El gronxador va i ve, i, mentre els infants volen, les bombolles amb reflexos irisats s'enlairen i es dispersen, reflectint els colors més diversos i bonics, canviant d’un color brillant a un altre mentre prenen altura en l’aire. La darrera encara està enganxada al canó de la pipa, oscil·lant suaument amb la brisa de primavera. El gronxador va i ve, les bombolles esclaten... Els enfants es riuen, i, durant tot aquest temps, les boniques bombolles esclaten i es dissipen. Tothom se'n riu i les bombolles es desfan. Una fusta que es balanceja, un tableau de purpurina i escuma, una figura d’escuma que desapareix, vet aquí la meva cançó.
-És una cançó preciosa, tot i que explicada d’una forma una mica trista. Sí, és molt gentil el que expliqueu, però per què és el vostre accent tan trist? I el meu promés no hi apareix, però tot i així ha estat un plaer escoltar aquest conte tan càlid i tan tendre!
Les glicínies restaren en silenci.

Què deien els crisantems?
-Això eren tres germanes,
rosses i molt delicades.
Una de blau, una de blanc
i la tercera, de vermell sang.
Vora el llac, sota la lluna plena,
ballaven, de la mà, una polonesa.
Si eren humanes o fades
no es pot aclarir de bades.
Fades o elfs no fóren, mai,
sinó tres infants mortals.
Les atrau una fragància dolça
i al bosc entren, on creix la molsa.
Quina tràgica fortuna
les colpí sota la lluna?
Tres taüts flotaven sobre el llac
des del bosc, on les van matar.
Les lluernes hi volaven
i els taüts il·luminaven.
Si dormen, és veritat,
però mai despertaran.
Les campanes d’aquest vespre
sonen, tètriques, per elles.

-Tètric. El vostre poema es massa lúgubre. Em posa molt trista, aquest cant, i àdhuc em glaça la sang. Em recordeu els crisantems de dol del meu jardí, i no deixo de pensar en aquelles tres donzelles! -va contestar la noia bruna.- Aleshores… És ell realment mort? Les roses i les flors d’espinalb han dit el contrari...
-Ding, ding, dong! Ding, ding, dong! Per qui sonen les campanes? Les campanes sonen per elles! Per què ens hauríem de preocupar per un guerrer caigut per causes sense sentit? -va dir un crisantem blanc.- Esclar que no! Això només era la nostra cançó, i no coneixem cap altra.


La jove es va adreçar a un enorme gira-sol groc, que brillava com un gran estel entre brillants i verdes fulles:
-Ets un sol tan brillant! Podries dir-me on i com puc trobar el meu promés?
El gira-sol brillava preciosament i mirava la noia bruna fixament. Però quina cançó podia cantar? La següent cançó, nostàlgica, dins la qual no apareixia el jove tinent, però que era igualment preciosa:
-El càlid sol del primer dia de primavera brillava sobre una petita granja. Raigs lluents tocaven, jugant al pollet anglès, la paret encalada que donava a ponent, i sobre el jardinet on florien els primers ranuncles de l’estació, brillant amb pètals d’or perlats de rosada a la càlida llum. La vella grangera vídua estava prenent el sol al jardinet, en la seva cadira balancí, quan, amb la posta de sol, va tornar a la llar la filla, la jove humil però bonica que treballava a la Manufactura Reial, després d’un llarg i difícil dia. I mare i filla es van besar, i aquell va ser un bes més valuós que tots els tresors que han existit, car la jove hi havia posat tot el seu cor. Hi havia or, l'or que ve del cor, en aquella càlida besada i per tot arreu. Un tresor al fons del cor, més valuós que argent i or! Llavis d’or, sentiments d’or, el sol ens dóna el seu tresor! Voilà, la meva contalla! -va concloure el gira-sol.
Unes llàgrimes van despuntar als ulls de la jove:
-Mare! -va dir, eixugant-se les llàgrimes. -Ella em troba a faltar, igual que troba a faltar el seu fill! Segur que està pensant en mi, i ja està impacient de tant esperar, tan preocupada… -La noia deixà de plorar i va agitar el cap. -Però, tard o d’hora, tornaré, i no ho faré sola, sinó amb ell al meu costat! És una pèrdua de temps preguntar com a aquestes flors tan ensimismades, que cadascuna coneix només els seus propis somnis i les seves pròpies cançons! Deixem estar les egoistes d’aquestes flors, cadascuna centrada en sí mateixa!

Va donar-se la volta, decidida a sortir d’allí. I va entropessar amb algunes plantes trepadores al terra de l’hivernacle, malgrat haver-se aixecat la negra faldilla per a córrer més de pressa, però es va tornar a aixecar, amb els genolls raspats, i es va haver d’esforçar una mica per a córrer amb aquell dolor als genolls. Era una ferida molt lleu, i ja havia tingut altres com aquella. En dos o tres dies, ja s’hauria guarit del tot.

Amb el cor molt més lleuger, va córrer fins a la porta. Allí era el “fetiller”, com esperant-la.
Després de tant de temps, havia comprés que ella era un esperit lliure i que el seu cor pertanyia a un altre. I que, encara que ella hagués estat envoltada de plaers i de distraccions, tard o d’hora recordaria el seu temperament i la seva missió, havent de separar-se del seu amfitrió, potser per sempre. Però encara restava l’esperança de que ella tornaria, recordant el descans tan dolç que havia rebut a la caseta del fruiterar i al seu hivernacle.
A ella, el record de la bondat que havia trobat en aquell verger li endolcia el fet de que al seu cor desencantat només hi havia lloc pel seu promés, i que havia de deixar el paradís velis nolis. Quan la persona que l'havia acollida li preguntà si ella anava a partir, ella va dir que sí amb el cap, somrient però amb els ulls tristos.
-Suposo que vols tornar a marxar-te. Perdona si et vaig retindre. Tard o d'hora, malgrat les meves precaucions, m'hauries de deixar -digué l'amfitrió. La va abraçar i besar, i, abans que la jove creués el portal del jardí, donar-li la poma més vermella i fresca que tenia. Era una poma perfectament madura, una d'eixes fruites fetes per a sadollar la set sota el sol d'agost.
-Cal guardar sempre una poma per a la set. Però aquesta no és una poma qualsevol. Obri-la si et trobes en problemes.
-I jo no puc fer altra cosa que agrair-te i perdonar-te alhora -respongué ella, retornant-li l'abraçada.
La noia es va lligar el llaç de la cueta i va acceptar la poma abans d’anar-se’n. Després de creuar el portal, mirà enrere i veié aquella persona observant les fruitetes verdes de les pomeres, també apartant la mirada dels ulls d'aquella a qui havia deixat escapar.


En eixir, va mirar en torn seu i li tallà la respiració descobrir que era ple estiu. Feia molta calor, i ella tenia set i es sentia molt cansada. El sol era tan lluent que es reflectia a l’aigua i enlluernava els seus ulls. Però va seguir caminant, eixugant-se el front i penedint-se de no haver-li demanat al seu amfitrió un vestit de colors més clars, car el vestit de dol amb el que havia deixat el fruiterar li pesava sota aquell sol d’injustícia. Els camps estaven ara madurs i semblaven daurats oceans d’espigues, les pomeres duien fruit (unes pometes verdes, de la mida de prunes, tan àcides i tan aspres que feien contraure’s la boca, i que era impossible engolir-les), el riu corria tranquil i suaument brillant com una enorme constrictora de líquid blau... i el món, en general, semblava hostil per l’excés de llum.

No hay comentarios:

Publicar un comentario